No és que estigueres al lloc inadequat en el moment més inoportú. Tan sols tornaves de complir amb un deure important a la Universitat. Alguns, de segur, maleirien haver perdut aquell metro en l’estació anterior. Però tu, Déu sap per què, anaves dintre. I era 3 de juliol de 2006.
Va ser la vesprada més llarga de la meua vida. Perquè no podia quedar-me quiet, vaig a anar a buscar-te allà on, per res del món, desitjava trobar-te ni sentir el teu nom. Allí vaig coincidir amb molta gent preocupada i angoixada, i fins i tot personatges il·lustríssims i molt honorables del govern de la nostra terra. Però malgrat això, ningú era capaç de dir-me res de tu.
A la fi, un bon amic nostre, que sabia i sap més que tots els que estaven allí, em va cridar i em va certificar que sí, que anaves dintre. I que ja no pujaries mai més a altre metro.
He pensat tant en aquell dia…
Eres pura energia. Un terratrèmol fet dona. Incombustible, incansable, atenent a mil assumptes a la vegada, treballant, estudiant… Però sempre anteposant els teus amics i la teua gent per davant de qualsevol cosa. Sempre preparada per eixir a menjar-te la nit, festera fins la mèdula. Lluitadora, generosa, altruista, sempre disposta a invitar-me al millor sopar de la setmana.
I tan granota.
Mª José García Lluch, com et feies de voldre…
Va ser la vesprada més llarga de la meua vida. Perquè no podia quedar-me quiet, vaig a anar a buscar-te allà on, per res del món, desitjava trobar-te ni sentir el teu nom. Allí vaig coincidir amb molta gent preocupada i angoixada, i fins i tot personatges il·lustríssims i molt honorables del govern de la nostra terra. Però malgrat això, ningú era capaç de dir-me res de tu.
A la fi, un bon amic nostre, que sabia i sap més que tots els que estaven allí, em va cridar i em va certificar que sí, que anaves dintre. I que ja no pujaries mai més a altre metro.
He pensat tant en aquell dia…
Eres pura energia. Un terratrèmol fet dona. Incombustible, incansable, atenent a mil assumptes a la vegada, treballant, estudiant… Però sempre anteposant els teus amics i la teua gent per davant de qualsevol cosa. Sempre preparada per eixir a menjar-te la nit, festera fins la mèdula. Lluitadora, generosa, altruista, sempre disposta a invitar-me al millor sopar de la setmana.
I tan granota.
Mª José García Lluch, com et feies de voldre…
La vida, verd i fràgil tall que brota,
l'arrancada esta mort obscura i freda,
¿per què te'n has anat, fervent granota,
ara que el teu Llevant torna a Primera?
No m'importa que pugues enfadar-te
(¿ho saps?, fins quan t'enfades eres tendra),
quan sàpigues que escric per a tornar-te
les flames del teu cor en esta cendra.
De tots els teus amics, la més volguda,
esvalotant com un llor en la gàbia,
així et recordaré, ma dolça Majo.
Quan arribes al cel fes-me perduda,
i podré descansar sense més ràbia,
ni més dolor, ni metros del carajo.
l'arrancada esta mort obscura i freda,
¿per què te'n has anat, fervent granota,
ara que el teu Llevant torna a Primera?
No m'importa que pugues enfadar-te
(¿ho saps?, fins quan t'enfades eres tendra),
quan sàpigues que escric per a tornar-te
les flames del teu cor en esta cendra.
De tots els teus amics, la més volguda,
esvalotant com un llor en la gàbia,
així et recordaré, ma dolça Majo.
Quan arribes al cel fes-me perduda,
i podré descansar sense més ràbia,
ni més dolor, ni metros del carajo.
Juliol de 2006
2 comentarios:
Jo sempre he pensat "em de recordarla i somriure, s'ho mereix, que la recordem amb felicitat per haverla conegut, pels moments passats amb ella... Peró de vegades és imposible aguantar i no trencar a plorar, encara que estigues al mig del carrer.
Aquelles hores d'espera desesperants són el pitjor moment de ma vida, sense dubte.
Uno de tus mejores poemas... sin duda. Se nota que apreciabas mucho a esa persona. Es una verdadera lástima que ocurran estas cosas... Seguro que era una chica estupenda.
Publicar un comentario