La plaça estava assetjada, així com els seus carrerons. La Verge està acostumada a vore les mateixes cares cada tercer de mes, i no s'esperava que aquesta, la vegada que fa 79, hagués de ser diferent. 79 vegades desoït el mateix missatge. Però no per això prescriu la manca d'ètica i la necessitat de responsables polítics.
A la plaça hi èrem tots. Bé, no tots. Ni Canal 9, ni Juan Cotino ni son germà van assitir. Puntualment, a les 19 h, es sentien els primers aplaudiments i es pronunciaven les primeres paraules. El súbit soroll dels altaveus, potser, va esglaiar una vintena de palomes que van prendre a volar, definitivament, com si d'un instant olímpic es tractés. Va ser espontani, a més de bell. I mentre aquestes feien un curt vol migratori pel cel de la plaça, es va demanar 5 minuts de sil·lenci per tu i per tots.
I aquest és el sil·lenci. El llarg i respectuós sil·lenci de milers de persones per la teua memòria, per la teua vida que es va truncar, per tots els plans que tenies per fer, per la visita a Berlín que no em faríes, per la manca d'explicacions. Un sil·lenci que res té a veure amb el, també llarg, encara que indecent i inmoral sil·lenci de l'administració, que només es trencava per escoltar mentides i falsos testimonis.
Finalment, l'ovació tancada. Els crits i la ràbia. La consciència de que fa falta el suport de la gent, i en aquest cas, la casta d'un programa de televisió, per tal d'evitar que el sentiment no mora, que l'empenta no s'ature. I a la periodista de El País que em preguntava si pensava que, com a part de la societat, estava en deute amb els vostres familiars, no vaig saber explicar-li que, molt de temps enrere, ja vaig haver de fer les paus amb tu per tal de continuar endavant.
La vida, verd i fràgil tall que brota,
l'arrancada esta mort obscura i fera,
¿per què te'n has anat, fervent granota,
ara que el teu Llevant torna a Primera?
No m'importa que pugues enfadar-te
(¿ho saps?, fins quan t'enfades eres tendra)
quan sàpigues que escric per a tornar-te
les flames del teu cor en esta cendra.
De tots els teus amics, la més volguda,
esvalotant com un lloro en la gàbia,
així et recordaré, ma dolça Majo.
Quan arribes al cel fes-me perduda,
i podré descansar sense més ràbia,
ni més dolor, ni metros del carajo.
Estigues bé allà on estigues.
