Feia temps que volia escriure una mica per escriure. Per contar relaxadament alguns dels sentiments que m'afloren en els pocs moments de lluïssor personal que el dia em deixa. I un d'ells, en concret, el tinc molt present darrerament, i molt sovint. Per tal de fer un símil burd, a tots ens ha passat en una piscina haver aparaulat amb els amics que anaveu a fer un bot tots a la vegada. Tots heu corregut fins la vorera però, a l'hora de la veritat, tu has sigut l'únic fava que ha botat i s'ha banyat. Tot seguit de traure el cap de l'aigua, es pensa: "aquest no era el tracte".
Això no era el que tenia que passar.
Al meu fur intern, jo també havia fet inconscientment un tracte amb la meua ciutat i amb el futur. Es tractava de: "Bé, anem a marxar un temps fora. No passa res, no patim per les amistats. Els nostres llaços són forts. Tan sols hi ha que centrar-se en viure experiències i convertir-se en un home de profit. Després tornarem a casa, trobarem treball, i els anys veniders seran encara millors que els universitaris, perquè podrem fer plans que abans no podríem permetre's, viatjar junts, quedar per les vesprades, conèixer i integrar a les nostres parelles o, resumint-ho per no fer-ho llarg, forjar en ferro les relacions i les amistats que havíem fet a la carrera, per la resta de la vida".
Era un bon tracte. Era una bona manera d'afrontar la separació del nucli famil·liar, del greix d'amistats. S'abandonava amb menys nostàlgia la vida passada, amb la condició de que tornaria transformada en un futur millor.
I així vaig fer. Com al moment de botar a la piscina... vaig complir gelosament el tracte.
Vaig viure unes experiències indescriptibles a l'estranger, vaig aprendre una llengua nova, vaig conèixer el plaer de la independència i la veu de la responsabilitat. Vaig crèixer i vaig ser feliç, però mai vaig perdre de vista que volia tornar a la meua ciutat. I així ho vaig aconseguir.
I afortunadament, també vaig trobar un treball que em permet viure a València i al què em trobe professionalment realitzat. Podria dir sense modèstia que he assolit tot allò que desitjava quan vaig abandonar la vida passada per recòrrer el incert camí de la vida futura. Em sent molt afortunat per eixa banda.
Però la resta del tracte... la part que no era jo... no es va complir.
I no es va complir perquè València s'ha esdevingut una ciutat política i econòmicament insofrible. Perquè no hi ha treball per als meus amics, els quals després de uns quants anys vivint a la capital, han de tornar als seus pobles per no gastar de bades els seus diners. I perquè la gent que comença a tindre el que mereix, s'ha instal·lat a molts kilòmetres, diguem-ne Berlín, París, Madrid, Crimmitschau. Massa lluny per poder gaudir d'ells i de la seua presència, ara que cadascú és un bon professional al seu camp.
Dol comprobar que un tracte no és un tracte si no el poder complir totes les parts. I el compliment de la meua part no comporta quasi satisfacció comparat amb el compliment íntegre.
Conseqüència de tota aquesta exposició és que els moments importants de la vida dels meus amics ara els he de viure en tercera persona, i seguir-los per Internet com quan u llig el resum de les notícies. Així, el meu amic Albert s'ha doctorat a Copenhague amb 27 anys, convertint-se en el Dr. Albert. D'haver succeït a València, li haguera pogut pegar una forta abraçada i ho haguérem celebrat junts fins que isquera el sol. Tanmateix, no puc més que donar-li una forta enhorabona electrònica, i si de cas fer-li un petit homenatge al blog.
Ací el teniu amb les seues grenyes. Ell sí ho haurà celebrat amb un bon cap de setmana de pòker i fideuà.
3 comentarios:
Jo vaig intentar complir la meua part del tracte, però no hi va ser possible.
No hi tinc data per a tornar, però la meua idea, el meu plan no és viure fora per a sempre, vull tornar quan es presente l'oportunitat.
Mentre, ens queda el consol de juntar-nos sempre que podem i de veure que pensant-ho bé, tot podria ser pitjor.
Crimmitschau Rules!
Aprofite també per a felicitar a Albert, un abraçada artista!
Pues sí. Circunstàncies ens separen. Malgrat això pense que el tracte, encara que coste acceptar-ho, el traim un poc nosaltres. Quan no fem tot el que podriem fer per veure'ns de tant en tant. L'any passat jo encara estava a València, i quasi no ens vam veure. Ni a tu ni a molts que considere bons col·legues, millors que molts dels que veig totes les setmanes. El que passa és que ens falta el nexe de unió que era la facultat, el veure'ns perquè sí, perquè et trobabes allí, i els plans per a veure's no havies de pensar-los, sorgien.
Per això et dic, tros de mariquita, que te'n vingues a Pego amb Ferran i amb mi (i Aurora, i cia), perquè hem d'aprofitar les ocasions!
Felicitats per a Albert! Que em dedique la fideuà, que m'ho he guanyat!
Moltíssimes gràcies Juli! Quina vergonya. Feia massa temps que no visitava este blog, i he descobert amb sorpresa aquest homenatge no merescut i que t'agraïsc de tot cor.
Hui em sent fatal. El dia 31 de maig acabe el meu contracte actual i em quede sense treball. He escrit molts currículums, he passat un parell d'entrevistes, i seguisc sense saber què he de fer en esta vida. Es va acabar el doctorat - eixa va ser la part fàcil. Ara em trobe amb la realitat.
Ara mateix estic en la uni i no sé què fer. M'han donat una posició que no té sentit. Buscar treball comporta uns temps d'expera que em foten d'ansietat.
He obert el periòdic, i la mateixa merda de sempre. Després he pensat, vaig a entrar al blog de Saül, i d'ahi m'ha donat per obrir l'enllaç al teu blog, que em pensava que no tindries molt actualitzat, però m'he trobat amb esta sorpresa.
Ens ha tocat viure temps difícils. He tingut la sort de trobar-me a Natàlia, i ara el meu món gira al voltant del que he creat amb ella. Sóc molt feliç, però com no m'encantaria tindre-vos a vosaltres a una trucada de distància, igual que a la meua família. No sé si es tornarà a donar eixa circumstància. Almenys de moment, quan puga aniré a València i faré el possible per gaudir de la vostra companyia.
Últimament, la frase més repetida és "quan aconseguisca un treball"... bla bla bla Que si canviaré de casa, que si viatjaré allà, que si viuré sol amb Natàlia, que si ens farem amb un gos o un gat... Quina llàstima que tot siga condicional a un sistema productiu. Però la vida que tenim és un luxe, pel qual hem de pagar una factura ben cara.
Quan mire les dades de l'atur en Espanya, pense en quanta gent estarà molt pitjor que jo. Però comence a entendre per què passen. Ja no són només dades.
En fi, no sé si tindrà cap sentit tot açò. El que volia era agrair-vos la vostra amistat de tot cor.
Un gran abraç!
Albert
Publicar un comentario