domingo, 20 de junio de 2010

Vuelvo

No puedo negar que estaba tan metida en mí, ocupando tanto espacio, que el día que quiso desaparecer, y así sin más borrar su huella, como si no fuera cierto que codo a codo habíamos sacado adelante un duro año, aquel día dejaba un espacio difícil de llenar.

Un hueco súbito en esa parte del ser donde se gestan las cosas que tienen que ver con el afecto, y bueno, yo que soy hombre de ciencias, imagino que como cualquier volumen que repentinamente desaparece de un espacio mayor, el balance de presiones genera instantáneamente un desplazamiento del volumen circundante, que tenderá a llenar el volumen previo desaparecido.

Supongo que así fue. Y el vacío generado respondió absorbiendo cualquier materia, cualquier calor, cualquier afecto que tenía a mano, fuera o no apropiado, fuera o no correcto. Diría que eso fue lo que pasó. Que cerré sus heridas sin curarlas. Que le repuse sin darle luto alguno. Y ni de lejos, quien vino a suplirla me daría la mitad de calor ni la mitad de luz que ella.

Hace muy poco que me daba cuenta de ello...

Así que quiero volver a aquel momento en que se borró, sentir que no pasa nada por descubrirlo tarde y hacer de ella una digna difunta y de mi un digno viudo que no quiera decir a rey muerto rey puesto.

Porque sólo quería contarlo en algun sitio... Por eso vuelvo...

4 comentarios:

Nando dijo...

... i per a això està el blog.
M'agrada la idea del volum buit que es queda, i de com absorbix el del voltant. A lo millor ahí és quan es superen les coses, quan s'aconseguix plenar eixe buit. El problema és quan eixe volum torna a estar ple d'altres coses i encara fa mal, perque encara que els volums es puguen plenar, les coses no plenen igual; la densitat no tè per què ser la mateixa. Jo una vegada vaig tindre un buit molt gran, que plenaba de coses poc denses i no deixava de fotre.

Ara mateix crec que el recipient que tinc destinat per a estes coses ha anat fent-se xicotet, sense necesitat d'agafar res del voltant, retraguent-se sobre sí mateix.

A vore si plenen prompte tots els buits del nostre cos de birra. Et truque aquesta setmana.
Au!

Saül dijo...

I jo que m'alegre de que torne a haver moviment per ací...encara que no tinc ni puta idea de a que et refereixes amb el text, que com sempre està molt ben escrit.

Ale figura, espere que no passen dos mesos més, fins que tornes a escriure.

AURORA dijo...

M'encanta allò d'emprar teories científiques per explicar fets personals i/o quotidians, difícil trobar paral·lelísme però tu sempre o aconsegueixes. Tampoc se ben bé de que parles, o sobre qui parles...però m'agrada.

Tenim moltes converses pendents. Un beset! espere voret este estiu.

Anónimo dijo...

jejeje es veia vindre... no tenim remei ;-) Albert