La darrera vegada

Exactament 8 mesos i 11 dies des de la darrera vegada que et vaig vore. Entremig, com sempre, et marxes i apagues la tele. Estaria bé deixar-la engegada, sentir mentretant soroll de tu. A la fi de l'espera, com sempre, me'n recorde de tu, tinc ganes de guitarra, hi ha molts compromisos, però també temps per quedar.

Així que allí em tens, segut a un banc, com sempre. Aguardant que arribes una mica tard. Esperant divisar el teus cabells, i després a tu, apropar-te a sobre d'una bicicleta. Com sempre. I jo no sé molt bé què dir 8 mesos i 11 dies després; que estàs igual, radiant, com sempre, que el temps no passa per tu. Són eixes coses que pense, les que calle, i altres que no raone, les que dic atolondrat. Tu xarres molt apresa i et molesta la calor. No ho dic més. Com sempre.

Et prepare una sorpresa. Et sorprenc amb un nou pis, i t'agrada molt. A mi m'il·lusiona que t'agrade. El compares amb el teu, i dius no té color. La comparació és, però, improcedent. No es poden comparar dos llars per albergar dos vides distintes. Dinem de menú al costat de casa. Compartir plats és bell i es proben més coses.

Et faig un resum dels meus últims mesos de vida. Quina tabarra de monòleg. Ara parla tu, que jo també vull saber-ne. Tot et va bé, dolç, equilibrat. Dius que si vaig a Karlsruhe, que si em compres entrades, mare quin susto si ho arribes a fer! Després has de marxar, han passat quasi dues hores i no hem parlat de res trascendent. Insuficient, fins i tot, per ficar-nos al dia.

Vols pagar, però no et deixe a dures penes. Després tornem a pujar, i ja te'n anaves però ahí el tens. El meu llibre. El teu llibre. O bé, un llibre que parlarà de nosatres, quan cap dels dos estiga. Somrius travesa, fullejes, murmures algo, el guardes amb cel. El vols pagar, però jo no et deixe. T'emperres, no puc detindre't. No vull els teus diners perquè em pesen com un plom a la butxaca. Per això els donaria al primer que me'ls demanà al carrer Colón. Perdona'm.

T'acompanye al carrer, per l'acera, al semàfor. Ja falten 10 segons, i altra vegada has passat com un llamp, com un huracà; vull dir sense poder gens vore't, vull dir sense poder gens detindre't. Ja falten 5 segons, i t'abrace, torp, com sempre. I en el darrer segon et soltes i t'allunyes com una papallona. Jo em quede quiet, molt sol, i em ve al cap aquell sonet que vaig escriure pensant en tots aquestos darrers segons:

Siempre que me secuestras se me olvida,
intentar escapar, pedir rescate,
me impregno de tu bálsamo, suicida,
me acicalo de ti, completo orate.

Después, a la hora de la despedida,
escurren lágrimas hasta el gaznate,
si detrás de tu adiós hay otra vida,
que baje Dios y que me la arrebate.

Insensato, síndrome de Estocolmo,
estoy pidiéndole peras al olmo,
la paz que tu presencia vaticina.

Me encara la impiedad de otro combate,
y te recuerdo, cuerdo de remate,
ángel, alada, blanca, hada madrina.

Entrega en mà. Somni complit. Descanse tranquil. I aquesta és la darrera vegada que tinc que parlar de tu.


P.D.: Molt prompte, El Bosón de Higgs trenca el sil·lenci i torna amb la crònica d'una nova vida. No s'ho perdeu!