El primer record que tinc d'ell és sentat sols a una taula, amb el diari obert, en clase de càlcul. En la segona imatge se'm presenta amb una camisa destartalada, i regularment em va duguent ampolletes d'aigua per resucitar a J.A. en aquella mítica nit de Halloween. El tercer record, diria, en ordre cronològic, ve eixint d'un sopar en casa de Carles, on només xafar el carrer li pega per bosar-ho tot, i tot just alça el cap, es posa a ballar com si no hagués passat res.
Després van vindre les pràctiques de laboratori, el Trivial, seure junts a clase. Difícil dir quan deixà de ser un company i passà a ser un amic. Supose que el dia que li vaig confesar que estava colat per E.U. i la parida del disquet que havia fet per cridar la seua atenció. Va arribar un dia en què nostres camins van haver de separar-se. Jo vaig estar 2 anys a Berlín, i clar, tot no es pot tindre. Vaig perdre'm grans nits de festa, l'equip de futbol 7 d'Industrials, o vore en persona com ell també s'enamorava de qui no tocava.
2 anys... es diu ràpid. Sembla mentida que ho recorde com un bufit, perquè va ser tota una vida. Mentretant, vam seguir-nos els blogs puntualment i vam ser testics de les nostres aventures i desventures. Com no podia ser d'altra manera, vaig tornar a València, i la readaptació no va ser fàcil. Entre altres, no hi quedaven molts amics per ací, així que el vaig convertir en un pilar fonamental de la meua vida i el meu oci, a més d'una excusa perfecta per fer-se una cervesa entre setmana.
2 anys després, els nostres llocs comuns no només no havien canviat, sinò que en continuaven apareguent nous: la poesia, la música d'autor, la escritura, el Pro, el ping-pong, els tratges de Camps. Mentretant, els nostres amics continuaven anant i tornant de les seues experiències Erasmus, però ell no podia optar al no haver aprovat encara la seua bèstia negra: dibuix tècnic de primer.
Pareixia que no li arribaria mai el seu moment, però diu Eduardo Galeano que "todos llegamos donde se nos espera". Dibuix va ser un 5 que va fer gust a 10, i de sobte unes pràctiques a Dresden estaven cridant a la seua porta.
3 anys després d'haver marxat jo, i molt de temps després de que altres ho feren, rere d'haver fet pacientment una eterna cua, arribà el moment de la recompensa. A l'últim de la fila li tocava facturar maletes. Darrere d'ell, no venia ningú. I ara quan els demés ja estàvem de tornada, ara eixia ell, amb tot allò que durant anys li havíem intentat contar i fer entendre amb paraules... per viure.
Un dels darrers records que d'ell tinc és baixant del 81 i dirigint-se cap a casa. Aquell dia li faltaven ja moltes coses, doncs estava deixant el pis, i fins i tot li faltaven els habitants. Aquell dia tornava a una casa on ja no tenia molt que fer, on no li esperaven ni amics, ni oci, ni Internet, ni un missatge de mòbil dels que temps enrere li haurien fet enlairar-se. Però no se li va vore preocupat. Ell no ha sigut mai d'anar esperant.
Ell mai ha necessitat ningú per tirar endavant. Sempre exprimeix els seus recursos, sap fins on té que arribar, explota els seus dons i les seues facultats. Li va tan bé amb ell mateix que fins i tot és capaç d'evolucionar-se a un ésser com ell mateix, però millorat. I supose que tractant de debuggejar aquell bucle de la versió antiga, que fa que el sistema operatiu s'enamore sempre de qui no toca, haurà descobert que quan s'és orfe d'amors, com un servidor també es reconeix, és quasi una lluita perduda no convertir una bonica conversa en motiu d'enyorança o un càlid somriure en motiu d'insomni.
Pot ser jo també estiga amb ell el último de la fila esperant el torn de la meua vida, absurd com un ase amarrat en la porta del ball. Som els últims, però sabem que quan tots ja hagen passat, a nosaltres ens té que arribar.
I en uns dies, estem amb ell en Dresden.
P.D.: Tots van concloure que el pròleg era el millor del llibre.
